EL BLOG TERRITORI NAGA HA CANVIAT D’ADREÇA!

El blog “Territori Naga” ha canviat d’adreça.

Com molts de vosaltres ja sabeu, a partir d’aquest 2014 començo a oferir els meus propis viatges a Laos en col·laboració amb una agència de viatges de Barcelona, i per aquest motiu he decidit integrar el blog Territori Naga dins d’una web on, a més a més del blog, hi ha la informació referent a aquests viatges i informació cultural i pràctica sobre Laos. L’adreça de la nova web és viajesalaos.net

A partir d’ara, si voleu seguir rebent les noves publicacions del blog Territori Naga al vostre correu electrònic, us hi haureu de tornar a subscriure. Per fer-ho cal anar a la pàgina principal de viajesalaos.net i escriure la vostra adreça de correu electrònic a l’espai que hi ha sota el text “Sigue el Blog de Territori Naga”, al lateral dret, i tot seguit clicar sobre “Sígueme!”. Automàticament rebreu un missatge al vostre correu electrònic, que us demanarà que confirmeu la subscripció, clicant sobre “Confirma Seguir”.

Com que la plataforma wordpress.com que faig servir (per suplir les meves grans limitacions informàtiques) no ofereix l’opció de fer la web en més d’un idioma, he optat per fer-la en castellà, pels obvis avantatges comercials que això suposa de cara a promocionar els viatges. No obstant això, al final de cada publicació hi trobareu un enllaç a la seva versió en català, i ben aviat la resta de continguts de la web estaran disponibles també en català.

Salut i fins ban aviat!

Anuncis

THEPHANOM DESORIENTAT

Caminant pel carrer que passa per davant del Wat Siphuthabat de Luang Prabang (Laos), el principal centre educatiu budista de la ciutat, vaig fer un cop d’ull distret a la façana de les dependències que donen al carrer i vaig veure aquesta imatge. Els thephanom són divinitats budistes que suposadament adoren Buda, però aquest, encara que aquell dia no feia vent i no es pot apreciar prou bé a la foto, sembla clar que té més tirada per la pàtria i el comunisme. És una simple casualitat l’emplaçament de les banderes?

COMMUNIST THEPHANOM

EL BUDA OBÈS NO ÉS BUDA

I avui un altre personatge amb una història curiosa que molt sovint es troba representat als temples de Tailàndia i Laos. No és Buda. És Maha Kadjana, també conegut com Phra Sangkadjai, un monjo que va assolir la il·luminació durant els temps de Buda.

image

El seu físic no era així de natural, sinó que va decidir engreixar-se per voluntat pròpia. I va fer-ho perquè era un paio tan tan guapo que, -no perdem de vista que era monjo-, la seva bellesa no li duia més que problemes. Per una banda, era freqüent que altres monjos o fins i tot els mateixos àngels el confonguessin amb el veritable Buda, i ell, que havent assolit ja la il·luminació no tenia ni la més mínima temptació d’aprofitar-se d’aquesta situació, havia de desfer l’equívoc cada dos per tres i convèncer els altres que es tractava d’una confusió. La gota que va fer vessar el vas, però, va ser quan un home es va enamorar perdudament d’ell i va demanar-li que es convertís en la seva dona. Fart dels maldecaps que el seu físic extremadament atractiu suposava per a ell i per als qui l’envoltaven, va trobar una solució radical per resoldre el problema de socarrel: menjaria desaforadament fins que s’engreixés tant que el seu cos perdés tot el seu atractiu.

Per cert, no se l’ha de confondre amb Budai, una deitat del folklore xinès que a vegades també es pot trobar en temples del sud-est asiàtic, i que a diferència de Maha Kajjana és completament calb i duu la panxa al descobert. Per contemplar aquest últim no cal viatjar gaire lluny: a l’aparador d’una bijuteria del carrer Boqueria de Barcelona s’hi exposa un horrorós Budai verd gegantí.

LA FI DE LA TEMPORADA DE PLUGES (2)

Suposadament la celebració del Bun Òk Phansa coincideix amb l’acabament de les pluges monsòniques, però ja se sap que això no es pot agafar al peu de la lletra. El dissabte a trenc d’alba, a la ciutat de Luang Prabang, se celebra una versió multitudinària de la cerimònia tradicional que té lloc cada dia a primera hora del matí: els monjos i novicis surten dels monestirs per recórrer els carrers del veïnat i recol·lectar en els seus bols les ofrenes que els dediquen els fidels laics, en la seva majoria dones, que esperen la seva arribada asseguts en fila a la vorera. Avui la pluja respecta l’entrega d’ofrenes, però poc després comencen a caure les primeres gotes, i ja no para de ploure durant tot el dia. No és una gran tormenta, però la pluja constant fa malbé alguns dels adorns de paper que guarneixen cases i temples, i fa que la celebració de la fi del retir monacal programada per aquest vespre als temples quedi deslluïda i sigui poc concorreguda. Quan me’n vaig a dormir encara segueix plovent.

image

El diumenge s’aixeca força ennuvolat, però a mig matí ja es comencen a obrir alguns clars al cel. Sembla que el temps respectarà aquest últim dia de celebració del Bun Òk Phansa. Durant tot el dia, als carrers i cases de Luang Prabang s’hi pot veure la gent atrafegada per acabar a temps els preparatius de l’acte central, que té lloc al vespre. Com no podria ser d’altra manera, tractant-se d’una celebració lligada al cicle de les pluges, i per tant a l’aigua i la fertilitat, els naga hi tenen un paper molt destacat. Els veïns de cada barri han construït enormes barques en forma de naga, il.luminades amb petites bombetes de colors i espelmes, que quan ja s’ha fet fosc avancen acompanyades per tota la població en una llarga processó que travessa tot el centre de la ciutat fins al temple més venerat, el Vat Siang Thòng.

image

Als patis del monestir, els assistents fan enlairar llanternes voladores (khom lòi). Es tracta de lleugeres làmpades fetes normalment de paper d’arròs, que aixequen el vol fins a alçades sorprenents gràcies a l’aire calent que es crea en encendre una petita espelma subjectada a la seva base. I a les llums que floten al cel aviat se n’hi afegeixen d’altres que suren sobre les aigües del riu Mekong, quan la multitud baixa l’escalinata fins ​​al riu portant petites barquetes (hua fai) fetes amb fulla de banana, que contenen ofrenes en forma de flors, barretes d’encens i espelmes, i es deixen anar sobre l’aigua perquè se les endugui la corrent. La celebració acaba ja entrada la nit, quan les grans barques en forma de naga són baixades fins al riu, dipositades sobre grans plataformes de bambú -amb molta cura per tal que no perdin l’equilibri-, i alliberades sobre les aigües. Per una nit, les enormes siluetes serpentejants dels naga es poden veure il·luminades en la foscor, surant sobre el majestuós riu Mekong.

image

LA FI DE LA TEMPORADA DE PLUGES (1)

Aquest darrer cap de setmana, als països budistes del sud-est asiàtic s’hi ha celebrat el festival que a Laos es coneix amb el nom de Bun Òk Phansa, la fi del retir monacal de l’època de pluges. Se celebra al mateix temps la fi de les pluges monsòniques i el final d’un període de tres mesos, entre les llunes plenes dels mesos de juliol i octubre, durant el qual idealment els monjos i novicis no poden viatjar i han de quedar-se als temples per meditar i observar estrictament els preceptes monàstics. Després d’aquesta celebració, els monjos i novicis són lliures d’abandonar el temple i reunir-se amb les seves famílies. Es tracta, a més, d’una celebració molt important per a la població budista laica, ja que és una de les quatre ocasions més propícies dins del calendari religiós anual per acumular mèrit espiritual a través de l’entrega d’ofrenes, amb l’objectiu d’aconseguir una encarnació més favorable en la propera vida.

Durant tota la setmana anterior al Bun Òk Phansa, a Luang Prabang es poden observar els preparatius per a l’ocasió tant als carrers com a les vivendes, comerços i temples de la ciutat.  La gent es reuneix per construir barques de paper de totes mides, des de petites barquetes de la mida d’un plat de postres fins a enormes barques en forma de naga d’uns vuit metres de llargada. Es fan també garnaldes i adorns de paper, sovint en forma d’estrella i il·luminats a l’interior, que es pengen als temples i als porxos i façanes de les cases.

image

Aquest darrer divendres, a mode d’escalfament, se celebra una cursa de barques just a l’altre costat del riu Mekong. Centenars de persones les observen des de la ribera, dretes o assegudes a la gatzoneta, sota el sol o resguardades per ombrel·les. La gent xerra i riu, mentre entretenen la gana amb algun aperitiu local o beuen una cervesa, i alguns petits grups animen l’ambient amb càntics acompanyats de timbals i platerets. Des de la barcassa que es troba aliniada amb la boia que, coronada per una bandera, marca el punt d’arribada, un locutor retransmet els esdeveniments tot intentant imprimir-los un ritme trepidant. Però la veritat és que l’emoció pel que fa a les curses és més aviat limitada: a cada ronda només competeixen dues barques, i el curs serpentejant del Mekong fa que els qui tenen la fortuna de córrer pel costat dret tinguin un clar avantatge sobre l’equip rival i guanyin amb una gran diferència la majoria de vegades.

image

Però això no té gaire importància a Laos, on el que realment compta és l’esdeveniment social en sí mateix. I els meus acompanyants en aquest dia ho corroboren: sec en una taula amb vistes sobre la línia de meta, amb el meu amic Sak i la seva dona, bebent beer lao amb glaçons, rosegant bocins de carn de cabra, calamar assecat i petits ous de guatlla, que abans de comprar m’he assegurat que no continguin embrió (una afició local que no m’acaba de convèncer). Ningú presta massa atenció al que succeeix al riu, i tan sols observem cada deu minuts el tram final de les curses, el que queda dins del nostre camp visual.

image

Doncs bé, en poca estona en Sak ja s’ha intercanviat el telèfon amb un home vidu d’uns cinquanta anys que seu a la taula del costat, que llueix un gran tatuatge d’una cobra al braç esquerre, perquè l’home ens ha explicat que està tot sol i es voldria tornar a casar, i en Sak li ha dit que el posarà en contacte amb una dona divorciada que coneix, que hi podria estar interessada (després en Sak em diu que si l’home és tan verinós com la serp que duu tatuada al braç no creu que el negoci arribi a bon port, però que en qualsevol cas val la pena intentar-ho: si sortís bé suposaria una invitació a la boda com a convidat d’honor, amb el privilegi d’escollir la millor carn de l’àpat. Que per cert, no sería exactament la mateixa tria que fariem nosaltres. L’ordre de preferència d’en Sak pel que fa a la carn de porc: 1. intestí, 2. estómac, 3. costelles). Poc després apareix per allà un altre home que, parlant parlant, resulta ser policía al barri on viu en Sak, i aquest no desaprofita l’ocasió de petar-hi la xerrada i explorar amb molta mà esquerra si podria comptar amb el seu recolzament per l’adquisició d’un petit terreny de la zona que fa temps que ronda…

                                              (Continuarà)

NANG THORANI

Molts viatgers, quan visiten un temple budista a Birmània, Cambodja, Tailàndia o Laos, es pregunten qui és la dona que tan sovint es troba representada en estàtues i pintures, amb el cos lleugerament inclinat cap a un costat, prement la seva llarga cabellera amb les dues mans per escórrer-ne l’aigua. Es tracta de Nang Thorani, o Phra Mae Thorani, la deessa de la terra.

image

Nang Thorani és especialment venerada pel paper que juga en l’episodi immediatament anterior a la il·luminació del príncep Siddhartha. Aquest, a l’edat de trenta-cinc anys, va prendre la determinació de seure sota una figuera a meditar i no aixecar-se’n fins que assolís la il·luminació, un estat de perfecció espiritual més enllà del cicle de reencarnacions. Però, mentre estava meditant, Siddhartha va ser atacat pel dimoni Mara, un ésser maligne que simbolitza les temptacions i que volia impedir que assolís el seu objectiu. Aleshores, el príncep Siddhartha, sense deixar en cap moment l’estat de meditació, va avançar la seva mà dreta i va tocar el terra amb la punta dels dits, invocant la deessa de la terra per tal que aquesta donés testimoni de totes les seves bones accions (aquesta postura és una de les més freqüents en què es representa a Buda en les estàtues dels temples de la regió, encara que, en realitat, en aquest episodi el príncep Sidhartha encara no ha assolit la il·luminació i, per tant, encara no és Buda).

image

Inmediatament va aparèixer Nang Thorani en forma d’una noia jove, i va començar a escórrer la seva llarga cabellera deixant caure una gota d’aigua per cadascuna de les bones accions que Siddhartha havia acumulat al llarg de la seva vida. I aquestes eren tantes que es va produir una autèntica inundació, que va escombrar a Mara i al seu exèrcit de dimonis i feres salvatges, deixant via lliure perquè el príncep Siddhartha assolís la il·luminació i d’aquesta manera esdevingués Buda.

LA POSTAL VS LA VIVÈNCIA REAL

image

A l’hora de fer fotos, hi ha una tendència instintiva que compartim tots quan viatgem: la recerca de la bellesa. Curiosament, davant d’una escena donada, tant aquells que busquen l'”autenticitat” (un concepte filosòfic i intangible que regeix el dia a dia de molts viatgers) com aquells que se’ls en fot actuen de la mateixa manera: prioritzen deliberadament captar la màxima bellesa que siguin capaços, fent els equilibris necessaris per tal que els elements que no consideren bells, encara que siguin el més “autèntic” de l’escena, no apareguin a la foto. La bellesa estètica pesa més que la realitat. I si el que pretenem és preservar el record d’una vivència, només podem arribar a la conclusió que actuant d’aquesta manera busquem enganyar-nos deliberadament a nosaltres mateixos. O que el que busquem és un record parcial, un record a la carta: volem recordar un ideal que en realitat mai no hem arribat a veure, i l’enquadrament selectiu de la fotografia ens permet imaginar-lo, i potser amb el pas del temps fins i tot suplantar la vivència mateixa.

Bé, deixo de filosofar. Aquestes dues fotografies les vaig fer a finals d’aquest agost, contemplant la sortida del sol al complex d’Angkor Wat, a Cambodja. La imatge que obre el post és de l’estil de les que mostren les agències turístiques i les revistes de viatges: el monument, espectacular, una enorme i enigmàtica construcció de pedra que es materialitza d’enmig de la foscor amb la primera llum del dia, reflectit sobre l’aigua.

Doncs bé, la veritat és que el que suggereix la foto i la vivència real no tenen gaire en comú. Imagino que com la majoria dels allà presents, m’hauria agradat viure aquesta escena amb certa solitud i silenci. Però la realitat és que per a poder fer aquesta foto em vaig haver de posar de puntetes, buscant el millor lloc possible darrere d’una munió de turistes que, de la mateixa manera que jo, alçaven les seves càmeres i ipads per aconseguir captar la imatge. I tot això enmig del so constant dels obturadors, les veus dels cambodjans que incansablement insistien perquè algú els comprés un llibre o anés a esmorzar a la seva paradeta, i els crits de tres joves francesos que, cervesa en mà i completament beguts, intentaven lligar amb un grup d’holandeses que no sabien on amagar-se.

La foto d’aquí baix està feta des d’uns pocs metres més enrere, i transmet de manera força més fidel l’experiència real. El bo és que sempre acostuma a haver-hi una alternativa: al preu de sacrificar la foto amb el reflex del temple sobre l’estany, només cal situar-se a l’altre costat del camí que dóna accés al temple per gaudir de tota la tranquil·litat.

image

LA NORMATIVA DE L’HOSTAL

Ja fa anys que, quan viatjo pel sudest asiàtic, tinc un hàbit que rarament oblido: cada cop que m’instal•lo en un nou hostal, després de deixar la motxilla, llegeixo el paper amb la normativa de l’allotjament, que acostumen a penjar darrere o al costat de la porta. I no ho faig per conèixer de quina manera em poden afectar, sinó perquè ja fa temps vaig descobrir que les normes dels hotels de la regió no són sempre una avorrida enumeració dels deures de l’hoste. Molt sovint, amagades enmig de línies anodines que parlen de prohibicions raonables, d’horaris i d’altres coses per l’estil, s’hi poden trobar autèntiques perles, a vegades fins i tot reveladores de la idiosincràsia del país.

A Cambodja, per exemple, és d’allò més habitual que es recordi als clients dels hotels que no està permesa l’entrada al recinte d’armes de foc, granades de mà o qualsevol altre tipus d’explosiu. S’especifica en aquests fulls de la normativa de l’hotel, i sovint també en algun lloc de la recepció mitjançant pictogrames ben explícits. Evidentment, això s’explica per la gran quantitat d’armes de foc que circulen pel país, fruit dels múltiples conflictes bèl•lics que s’hi han viscut fins a temps força recents.

També és un clàssic de la normativa dels hotels i hostals del sudest asiàtic la prohibició d’entrar durian dins del recinte. Per qui no el conegui, el durian és una fruita de grans dimensions, amb una closca dura i recoberta d’espines, que conté al seu interior uns grills de textura mantegosa. Encara que és una fruita especialment apreciada per molts, i no especialment barata, el principal tret distintiu del durian és la intensa i desagradable fortor que desprèn. Fa unes setmanes, un viatger alemany amb qui em vaig creuar em va descriure el seu gust i olor de forma prou encertada: una barreja entre un formatge cremós i la ferum que desprenen les clavegueres de Bangkok. En referència al durian, de tots els cartells que he vist, sens dubte s’endú el primer premi el que penjava de la paret d’un hostal, crec que també cambodjà, i deia: “Queda totalment prohibida l’entrada de drogues, armes, prostitutes i durian dins de l’hotel”. Coneixeu alguna fruita amb pitjor reputació?

Fa cosa d’un mes, en un hostal de la població laosiana de Nong Khiao, vaig trobar-hi l’últim full de normativa d’hotel que realment m’ha captivat, i s’ha guanyat d’entrada una posició a la part més alta del podi. No sé si els punts 5 i 6 de la normativa, referents a la conducta sexual dels hostes, ens donen gaire informació sobre la societat laosiana, més enllà de que es tracta d’un societat tradicional. Però, en qualsevol cas, la combinació del contingut intencional juntament amb els habituals errors en les traduccions a l’anglès, dónen com a resultat una petita joia dins del gènere:

“5. Do not any drugs, clambing (gambling, N. del T.) or being both women and men which is not your own husband or wife into the room for making love”.
“6. Do not allow domestic and international tourist bring prostate and others into your accomodation to make sex movies in our room, it is restriction”.

Amb segell i rúbrica del comissari de policia de la localitat. Quedeu avisats.

image